Una tarda calorosa de Setembre, amb un obrir i tancar d’ulls vaig poder veure per primera vegada a l’Anna Queralt. Una noia que a primer cop d’ull, té un aspecte infantil i curós, com si d’una petita donzella es tractés. És prima i esvelta, els seus cabells castanys s’acomoden a unes espatlles ben formades i rectes.. Les seves fraccions són menudes però enlluernadores, els seus llavis, omplerts de bones paraules, dibuixen un arc al revés que avarca d’orella a orella, expressant una alegria desbordant. Les seves llarguíssimes pestanyes afloren d’uns ulls marrons intensos i petits, que amb una brillantor i força concentrada transmeten tranquil·litat, eufòria i maduresa.
Assegudes a una cadira, una al costat de l’altre, l’Anna es va dirigir a mi amb un to d’amabilitat i prudència, una veu delicada va fer que em gires vuitanta graus. El seu accent peculiar i característic va obligar tot seguit, a que els meus cinc sentits es centressin plenament en ella.
A partir d’aquí, va evocar amb precisió mil i una històries plenes de passió i d’alegria, totes acompanyades d’unes riatlles gratificants, que esmuny qualsevol sentiment de tristesa que l’envolta, regalant així, molta felicitat per allà on ella habiti.
